Política de cohesió o com estendre els estàndards de benestar
Potenciar l’I + D + i, millorar l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions i apostar per incrementar la competitivitat de les petites i mitjanes empreses –que generen el 80% de l’ocupació dels països de
El Parlament Europeu està en ple debat del que serà el futur dels denominats Fons del Marc Estratègic Comú (MEC), genèricament coneguts com a fons estructurals i de cohesió, per al període 2014-2020. Aquest conjunt de fons del MEC per als propers sis anys està integrat per: Fons Europeu de Desenvolupament Regional, Fons de Cohesió, Fons Social, Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural i Fons Europeu Marítim i de Pesca.
En total estem parlant d’un pressupost de 376.000 milions d’euros destinats a la cohesió social i territorial a preus constants de 2011 que, en opinió del grup polític al qual pertanyo, el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) integrat en el Grup Verds/ALE dins l’Eurocambra, han de ser recursos econòmics gestionats directament per les regions amb capacitat legislativa, i no pels estats, com succeeix en aquest moment en el cas espanyol.
A l’escenari del marc regulador, aquests recursos es distribueixen tenint en compte la renda de cada territori, el PIB de cada regió en relació a la mitjana de la Unió Europea, del que resulten tres categories. En primer lloc les anomenades regions menys desenvolupades, també conegudes com a regions de convergència, que estan integrades per aquells territoris que no arriben al 75% de la mitjana de la renda de l’Europa dels 27 estats membres.
La segona categoria correspon a les regions de transició, una nova proposta de la Comissió Europea en la qual encaixarien les regions amb un nivell de renda que se situa entre el 75 i el 90% de la mitjana comunitària. Finalment, les regions més desenvolupades, que engloben els territoris que tinguin un PIB per càpita superior al 90% de la mitjana de la UE dels 27.
L’objectiu d’aquest marc regulador és facilitar la convergència entre tots els territoris europeus, buscant un desenvolupament equilibrat amb similars quotes de benestar social de menys a més, sota el principi que són les administracions més properes als ciutadans –les entitats regionals o autonòmiques amb capacitat legislativa així com els grans municipis–, els que han d’assumir la gestió directa d’aquests recursos, ja que ningú coneix millor les necessitats d’inversió.
No hi ha res al reglament que impedeixi que això pugui realitzar-se, i la prova d’això és que hi ha territoris que assumeixen la gestió directa d’aquells recursos que li corresponguin –Gal·les, Escòcia o Flandes són clars exemples– mentre que en altres, com a l’Estat espanyol, la gestió dels fons comunitaris està fortament centralitzada. El BNG, i així ho defensem també a l’Eurocambra, sol·licita la “territorialització” del 100% d’aquests recursos, a diferència del que passa ara en què, per citar el cas de Galícia, l’Estat gestiona el 50% dels fons estructurals i de cohesió que li corresponen a aquest territori i el 80% del Fons Social. Això ha de canviar per al període 2014-2020.
Un altre aspecte important del futur marc dels fons comunitaris són els objectius en què es pot invertir per afavorir la cohesió social entre les diferents regions dels 27 estats membres. Cal destacar un important gir des de la inversió en sectors com la construcció i les grans obres civils a altres àrees més centrades en el coneixement, la recerca i el desenvolupament tecnològic.
Potenciar l’I + D + i, millorar l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions i apostar per incrementar la competitivitat de les petites i mitjanes empreses –que generen el 80% de l’ocupació dels països de la Unió Europea– són alguns dels objectius finançables amb fons comunitaris.
Un altre gran paquet d’objectius subvencionables està relacionat amb la preservació del medi ambient i un desenvolupament econòmic respectuós amb l’ecosistema, apostant per una economia baixa en carboni en tots els sectors productius, promovent la gestió eficaç de recursos o el transport sostenible.
Finalment, un tercer bloc de temes finançables amb recursos europeus està centrat en la promoció de la inclusió social i la lluita contra la pobresa, un aspecte fonamental en el moment actual, on milions de ciutadans europeus estan patint les conseqüències d’una severa crisi econòmica, obligats a fer enormes sacrificis mentre contemplen perplexos com els veritables desencadenants d’aquesta crisi tot just assumeixen responsabilitats.
En aquest sentit, és obligació del Parlament Europeu, que per primera vegada té capacitat colegislativa, tirar endavant un marc de fons comunitaris estructurals i de cohesió que afavoreixi una distribució solidària en termes de benestar social entre tots els ciutadans europeus.//
Ana Miranda Paz. Diputada al Parlament Europeu. Membre de la Comissió de Desenvolupament Regional.
