El fins fa poc primer ministre finlandès, Jyrki Katainen (Siilinjärvi, 1971), és, des de l’1 de novembre, el nou vicepresident d’Ocupació, Creixement, Inversió i Competitivitat de la Comissió Europea. El seu principal repte serà aplicar polítiques de creixement que permetin generar ocupació en una Europa que arrossega un 10% d’atur, i alhora mantenir el rigor pressupostari necessari per comptar amb la confiança dels mercats.

Una de les principals crítiques a la política de la Troica, especialment al sud d’Europa, ha estat l’excessiva disciplina pressupostària imposada durant la crisi de l’eurozona.

Com va a equilibrar les mesures d’austeritat i les de creixement? La consolidació fiscal no és un fi en si mateix, però és necessari per recuperar la confiança, que és un requisit previ per a la inversió, el creixement i la creació d’ocupació. Tenint en compte els actuals desafiaments econòmics amb què s’enfronta a Europa, necessitem una acció decisiva en tres fronts. En primer lloc, hem d’accelerar les reformes estructurals: crear mercats de treball que siguin inclusius i més dinàmics; eliminar les barreres a la competència en àrees clau, com els serveis, l’energia i el comerç electrònic; i millorar l’entorn empresarial perquè sigui més fàcil per a les empreses invertir i crear llocs de treball.

En segon lloc, els governs han de garantir que la despesa pública afavoreix el creixement. No podem créixer de forma sostenible augmentant el dèficit i el deute, i quan s’ha de retallar sempre cal decidir on: les inversions en àrees com l’R + D i les infraestructures clau han de protegir. I, en tercer lloc, hem d’impulsar la inversió, que segueix estant gairebé una cinquena part per sota que abans de la crisi. El nou president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, s’ha compromès a mobilitzar 300.000 milions d’euros extra d’inversió en els pròxims tres anys. Aquesta serà la primera prioritat de la nova Comissió.

Que França rebi més temps per complir el seu objectiu de dèficit, demostra que la Comissió accepta haver anat massa lluny amb les mesures d’austeritat? En els anys més durs de la crisi, sobretot entre 2010 i 2012, no hi havia més remei que dur a terme un ajust fiscal significatiu. Hi havia diversos països que, o bé l’havien perdut ja, o s’enfrontaven a un risc real de perdre l’accés als mercats, ja que els inversors ja no confiaven en la seva capacitat per pagar els diners que els havien prestat. Gràcies als esforços realitzats per estabilitzar les finances públiques i, gràcies també a les accions empreses pel Banc Central Europeu (BCE), es va recuperar la confiança. I això ha fet possible que, des de 2013, s’hagi pogut alleujar el ritme d’ajust fiscal a Europa, encara que en diferents graus, segons els països. Però és essencial que tots els països mantinguin una clara aposta per la solidesa de les seves finances públiques: es necessita molt de temps per recuperar la confiança, i molt poc per perdre una altra vegada si les polítiques fiscals i econòmiques d’un país ja no semblen creïbles.

Les regles fiscals ofereixen molta flexibilitat: a Espanya, per exemple, entre 2012 i 2013, se li va ajornar dues vegades el termini per arribar a l’objectiu del 3% de dèficit. Molts altres països es van beneficiar d’extensions similars, permetent adaptar el ritme de la consolidació fiscal a la situació específica de cada país.

Vaig a ser clar en això: la Comissió es compromet a que a tots els estats rebin el mateix tracte. És una qüestió de justícia i de credibilitat.

Una de les principals propostes de la nova Comissió, com deia, és mobilitzar fins a 300.000 milions d’euros en inversions públiques i privades per crear creixement. Com creu que s’ha de dur a terme aquesta inversió perquè generi un creixement real a Europa?

Treballaré per mobilitzar noves inversions: a les petites empreses, en R + D, i en temes clau com el transport, l’energia i la banda ampla; i per assegurar que tant el pressupost de la UE com el capital del Banc Europeode Inversions (BEI) s’utilitzen tan eficaçment com és possible per donar suport al creixement i la creació d’ocupació.

Necessitem tota la inversió pública que sigui necessària, i tota la inversió privada que sigui possible, per donar suport a la demanda a curt termini i millorar l’oferta a llarg termini. Un objectiu clau serà atreure els capitals privats usant diners públics per cobrir part del risc de les principals inversions.

Fins i tot si el BCE ha introduït mesures no convencionals per millorar l’accés al crèdit per a les pimes, com deia, el flux de crèdit no s’ha restaurat per a les pimes. Com posarà en marxa aquest paquet d’inversió perquè tingui un impacte en la situació de les pimes europees? La dificultat que enfronten les pimes, especialment al sud d’Europa, per accedir al crèdit a un preu raonable segueix sent un gran obstacle per a la inversió i la creació d’ocupació. La Comissió i el BEI van presentar l’any passat una ambiciosa iniciativa per utilitzar millor els fons europeus i donar suport als préstecs a les pimes, però els estats van considerar que aquesta iniciativa era decebedor.

Les decisions més recents adoptades pel BCE, al meu entendre, seran molt útils per facilitar el flux de crèdit a les pimes. També l’avaluació del BCE dels bancs europeus ha estat important, per eliminar les incerteses restants sobre la solidesa d’aquests bancs. Això hauria d’ajudar a encoratjar als préstecs.

Hi ha moltes maneres noves amb les que Europa pot donar suport a les pimes, que són la columna vertebral de la nostra economia: amb una regulació menys pesada; amb un entorn empresarial millor; i eliminant els obstacles al comerç ia la inversió en el mercat únic. Ajudar a les nostres pimes a créixer, competir i crear nous llocs de treball serà una de les meves prioritats en el meu nou rol.

L’altre gran repte per a vostè com a vicepresident de Creixement i Ocupació serà fer front als alts nivells d’atur, sobretot en països com Espanya, on un de cada dos joves no té feina. Com va a orientar les seves mesures perquè tinguin impacte en la taxa d’atur juvenil? Hem de fer tot el possible per baixar els intolerablement alts nivells d’atur, especialment entre els joves, que seguim veient en molts països europeus. Quan era primer ministre de Finlàndia, el meu govern va ser el primer a Europa en desenvolupar la idea de la Garantia Juvenil. Estic orgullós que aquest concepte s’hagi estès a tot Europa.

Però siguem clars: molt del que cal fer per crear més llocs de treball només es pot fer a nivell nacional. Li donaré tres exemples. En primer lloc, correspon als estats membres garantir que les lleis laborals que van ser dissenyats fa dècades per protegir els treballadors amb contractes indefinits no tinguin l’efecte pervers que fa gairebé impossible per als joves obtenir una feina estable. S’han aconseguit alguns avenços importants en fer que els mercats de treball siguin més dinàmics i inclusius i en reduir la dualitat, fins i tot a Espanya, però en alguns països, es necessita tot molta feina en aquest front.

En segon lloc, correspon també als estats membres garantir que la pressió fiscal sobre el treball es redueix, transferint la càrrega impositiva sobre els ocupadors i els treballadors a impostos sobre el consum, els combustibles fòssils o la propietat. D’aquesta manera, es dóna suport a la creació d’ocupació sense augmentar el dèficit públic. I tercer, els estats membres haurien d’invertir en les persones, assegurant que els sistemes d’educació i formació estan orientats a dotar les persones amb les habilitats que necessiten per competir en l’economia global. No podem competir amb els mercats emergents en els salaris, i no hem de tractar de fer-ho, però podem competir -i tenir èxit- si nodrim el nostre capital humà, que és el nostre major recurs .//

Raquel Correa. Brussel·les