L’actualitat política europea dels últims mesos i l’anunciat Pla Juncker està eclipsant l’entrada en escena dels diferents membres del nou col·legi de comissaris europeus. Els caps d’estat i govern, en la seva última cimera europea d’octubre, van anunciar un nou impuls cap a una Europa més verda; o millor dit, amb una indústria més neta que necessiti menys emissions contaminants. Sense sortir de la sala, i al centre de la taula de negociació, van quedar en evidència les limitacions i contradiccions de l’economia i fonts energètiques del vell continent … països molt dependents del carbó com Polònia; altres, molt dependents dels recursos energètics de l’exterior i altres que són porta de l’energia procedent d’Àfrica i rics en energia renovable, però sense capacitat per connectar a la xarxa europea tot aquest potencial.

Tancat el pacte de la cimera, en pocs dies es va anunciar el Pla Juncker d’inversions per valor de 315.000 milions d’euros per promoure l’ocupació i el creixement. Un pla amb el qual es vol promocionar una vegada més la tecnologia, educació, investigació, innovació, energies renovables … Sona la mateixa cançó dels últims anys de l’Horitzó 2020, amb nous músics.

No obstant això, de l’actualitat dels darrers mesos, prefereixo quedar-me amb la visita del papa Francesc al Parlament Europeu d’Estrasburg i el toc d’atenció a totes les institucions europees perquè donin un gir en les seves polítiques cap a la persona. L’ésser humà, subjecte individual, com a centre de tota l’actualitat política. Que lluny i desfigurat queda aquest principi quan s’analitza la macroeconomia. Encara que, com deia el gran Groucho Marx: “Aquests són els meus principis però, si no li agraden, en tinc d’altres”.//