22/12/14 | 14/11 (22/12/2014), FIRMES, HEMEROTECA |
Europa serà una mica més verda el 2030 del que ho era el 1990. Així ho esperen els 28 líders europeus que a la cimera del 23 i 24 d’octubre van tancar un ambiciós acord per lluitar contra el canvi climàtic: reduir en un 40% les emissions de carboni de la Unió Europea. Per a això, van establir un objectiu del 27% tant per a l’ús d’energies renovables com per a la millora de l’eficiència energètica.
Unes metes que, encara que van molt més enllà que les d’altres potències mundials com la Xina o els Estats Units, rebaixen els objectius inicials proposats per Brussel·les i són considerades poc ambicioses per part de les organitzacions en defensa del medi ambient. “Els líders europeus tenien una oportunitat històrica, però prenent una acció insuficient com aquesta, els països més rics del món posen encara més càrrega en els països més pobres, els més afectats pel canvi climàtic i menys responsables de causar aquesta crisi”, lamenta Oxfam.
La retallada del 40% d’emissions de gasos amb efecte hivernacle és vinculant per a cada soci europeu. És a dir, que cada país ha d’assolir aquesta reducció d’emissions en 2030. Una cosa que va fer que els països de l’Est liderats, com sempre, per Polònia- es resistissin a acceptar el compromís, al·legant que la seva indústria -encara molt dependent del carbó- és molt més contaminant que la de la resta d’Europa i, per això, els costaria molt més esforç assolir l’objectiu marcat. Per convèncer de sumar-se a l’acord, els 28 van acordar donar-los compensacions econòmiques.
L’objectiu d’energies renovables, en canvi, i sota la pressió de països com el Regne Unit, no suposa una fita obligatòria per a cada país – que tindrà llibertat per seguir dissenyant el seu mix energètic- sinó per al conjunt de la UE. A més, l’objectiu d’eficiència energètica es va rebaixar del 30% que havia proposat la Comissió fins al 27% i serà tan sols un objectiu indicativa.
Espanya, menys aïllada
Un acord, doncs, descafeïnat, però que, tot i així, no va ser gens fàcil de tancar i va haver de superar les reticències de diversos països per aconseguir-ho. Espanya i Portugal van arribar al cim en peu de guerra, amb la intenció de vetar l’acord si, a canvi, no aconseguien acabar amb l’aïllament energètic que pateix la Península Ibèrica. La seva reivindicació històrica és acabar amb la situació que els converteix en una illa energètica, gairebé connexió amb la resta de continent per a l’abastament energètic. En concret, Madrid i Lisboa es queixen de la feble interconnexió de la Península, és a dir, que la relació entre la capacitat d’intercanvi i la potència instal·lada no arribi al 3%.
Unes queixes que París sempre ha fet cas però ara, que és l’amfitriona de la cimera de Nacions Unides 2015 que buscarà un pacte mundial per frenar el canvi climàtic, té un interès especial en arribar a un acord exemplar i , per això, va donar el braç a tòrcer.
Brussel·les porta anys reiterant que l’objectiu és augmentar la interconnexió de la Península fins al 10% el 2020, però fins ara tot ha estat paper mullat i no ha hagut progressos importants. Aquesta vegada, però, Espanya va aconseguir esgarrapar una mica més i els socis europeus no només establir que la interconnexió transfronterera ha de millorar fins al 15% el 2030, sinó que la Comissió Europea es va comprometre a fer un seguiment periòdic de la realització dels projectes concrets. Projectes que seran considerats d’interès comú -és a dir, que comptaran amb finançament comunitària- i als que es donarà “la màxima prioritat”. Una prioritat que Espanya espera que li permeti acabar els quatre projectes d’interconnexió a través del Pirineu i, un cinquè, submarí, pel golf de Biscaia, que estan en desenvolupament.
Amb tot, encara està per veure la lletra petita de com, quan i qui finançarà aquests plans. El que sí se sap ja és que dos dels projectes de connexió amb França -un gas i un altre de electricitat- ja han estat considerats prioritaris per la Unió Europea i podran, així, beneficiar-se del fons per a infraestructures que preveu el pla d’inversió de 300.000 milions d’euros que prepara la nova Comissió Europea per rellançar el creixement econòmic al continent.
Invertir en aquestes interconnexions en les zones més aïllades del continent, defensa Madrid, no beneficiarà només a Espanya -que podrà vendre a l’exterior la sobreproducció d’energia renovable que ara té, i actuar com a pont energètic del gas importat de països del nord d’Àfrica, com Algèria, sinó també per a tot el continent, que podrà diversificar les seves fonts de subministrament i reduir, així, la seva dependència del gas rus. Una qüestió de plena actualitat en una Europa a les portes de l’hivern, que ha perdut la confiança a Moscou arran de la crisi ucraïnesa i ara dubte de si tindrà prou gas per fer front al fred que s’acosta.
Por a la recessió
la cimera -la 41a i última per al president del Consell de la UE, Herman van Rompuy, i també per al de la Comissió, José Manuel Durao Barroso- dedicar, a més, part de la seva atenció a analitzar la situació econòmica d’un continent que, amb 25 milions d’aturats i el risc de caure en deflació sortint per la porta, tem caure en una tercera recessió.
Per evitar-ho, el president del Banc Central Europeu (BCE) va demanar als estats que actuen segons les seves possibilitats. Als que no tenen marge pressupostari, els demana consolidar els seus comptes; mentre que als que sí que tenen espai fiscal, els reclama estimular la demanda. O dit d’una altra manera, França i Itàlia han de seguir amb les reformes estructurals i presentar un calendari amb compromisos concrets abans que acabi l’any. I Alemanya i els països amb més múscul han d’invertir. Un missatge que ni uns ni altres semblen acceptar .//
Raquel Correa. Brussel·les