Margarita Rivière, una de les fundadores de l’APEC i també presidenta, va morir el diumenge 29 de març als 70 anys d’edat. La setmana passada els amics l’esperàvem perquè ens presentés el seu últim llibre; una novel·la escrita fa més de 15 anys que, al seu moment, molts companys van llegir però que no es va publicar per la incomoditat que produïa entre els que controlaven les palanques del poder. Ja no va poder assistir a l’acte. Va enviar un vídeo gravat a casa seva on ens explicava les peripècies de Clave K, que transcorre a Kakania, un lloc que ens resulta estranyament familiar. És a dir: Margarita va estar aquí fins a l’últim moment.

MARGARITA RIVIÈRE

 

Ara, quan aquesta professió sembla esfilagarsar-se, grapejada, confosa i, fins i tot, rebutjada per molts, la seva figura es fa més necessària que mai, no només en el personal, sinó especialment en el professional. Al llarg de la seva carrera va tocar totes les tecles, tots els gèneres, des de la crònica a la notícia; de l’opinió a l’entrevista o l’assaig, i sempre amb rigor i humilitat. També va saltar sense problema d’un medi a un altre, d’un diari a un altre, d’una empresa a una altra, inclosa la direcció de l’agència EFE. Va fer ràdio i televisió, i fins i tot va ser guionista de les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

Fa pocs anys, conseqüent amb la seva inesgotable curiositat i la seva capacitat d’atrevir-se amb qualsevol repte que li permetés ampliar el focus de la seva professió, Margarita va decidir escriure una tesi i doctorar-se en Sociologia perquè, em va dir, estava farta de llegir a periodistes fent d’artistes de circ. ‘I els periodistes són molt enginyosos, però quan fan d’artistes de circ no fan periodisme’, va afegir. Ella mateixa, reconeixia, va estar molts anys fent d’artista de circ, i també era cert que en aquesta professió hi ha qui fa el pallasso i els que practiquen el doble salt mortal sense xarxa.//

Josep M. Martí. President de l’APEC

Menú