La guerra de Siria no va començar ahir. L’èxode dels que fugien de les bombes, els trets i de l’Estat Islàmic tampoc. Que els més de dos milions de desplaçats al Líban i Turquia no anaven a quedar-s’hi permanentment no era molt difícil de preveure. Que Europa era el seu horitzó i acabaria sent el seu destí resultava obvi. Però la Unió Europea s’ha limitat durant tot aquest temps a mirar des de la barrera, com si allò no fos amb ella. Ni tan sols van servir com a avançament les recurrents notícies de la premsa de països com Bòsnia, Macedònia o Sèrbia, o els informes de les organitzacions pro drets humans als Balcans, que des d’aquesta primavera informaven del nombre creixent de refugiats que travessaven els seus territoris seguint les vies del tren en direcció a Europa central. Fins que han arribat.
Però per arribar a les tanques amb concertines que el Govern hongarès ha col·locat en els seus 175 quilòmetres de frontera amb Sèrbia o per poder acampar davant de l’estació central de tren de Budapest de la qual avui tant es parla, les i els refugiats han hagut de sortir de la UE per Grècia i travessar els Balcans.
Aquests campaments són la primera resposta institucional després de mesos en què ha estat la societat civil balcànica la que ha pres la iniciativa d’acollida, autoorganizando entre veïns de les zones de pas les primeres botigues, el repartiment d’aigua i menjar, l’atenció sanitària bàsica, l’assistència legal i fins i tot una petita ludoteca per als més petits. Una mostra més que només el poble salva el poble. Però que l’escàs i tardà desplegament institucional prengui més forma de centres de trànsit ràpid que de camps de refugiats tampoc és casual: cap govern europeu, formi part o no de la UE, vol lluitar en el seu territori amb desenes de milers de refugiats. Fan tot el possible perquè passin ràpid i segueixin el seu camí, com patata calenta de mà en mà. El Govern macedoni els recull i atén breument a la frontera grega i els desplaça fins a la frontera sèrbia, on novament compten els dies perquè abandonin el seu país. Fins que la patata calenta xoca amb un mur o amb una tanca plena de concertines: intentar que el problema passi ràpid o aixecar un mur perquè rebot en ell. En el fons, són dues maneres de no abordar la realitat, de desentendre, de donar-li l’esquena al món, a la humanitat, als Drets Humans.
Hem visitat la frontera serbo-hongaresa, l’altre extrem d’aquest periple balcànic. La imatge es repeteix: rius de persones esgotades caminant al costat de les vies del tren i fent enormes cues per intentar travessar una frontera cada vegada més tancada. A l’altre costat, camps de trànsit ràpid, forta presència policial i amenaces xenòfobes per part dels paramilitars del partit neonazi Jobik, principal suport del partit governant del ministre d’Afers Estrangers, Péter Szíjjártó, el mateix que ha justificat la seva política migratòria recolzant-se en el exemple del Govern espanyol a Ceuta i Melilla. ! Quina Marca Espanya!
I com a eurodiputat, el que més em preocupa és que fins i tot ara, amb la major crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial trucant a les portes d’Europa, la UE sembla no acabar de ser conscient de la seva magnitud. O pitjor encara, no vol ser-ho: una reunió de ministres d’Interior convocada amb més de dues setmanes de marge. Un regateig a la baixa de la quota -ja de per si raquítico- de refugiats que acollir per cada país. Unes promeses de fons i recursos clarament insuficients (un milió i mig d’euros per a Sèrbia i Macedònia). Una insuportable gestió de la crisi entre institucions europees i els Estats membres, seguint la mateixa lògica de passar-se la patata calenta. Massa contrastos amb la celeritat i magnitud de les respostes comunitàries quan la crisi té cognom financer.
En un dels múltiples controls que vaig haver de passar per poder accedir al camp de Gevgelija, un comandament policial em va reconèixer que ningú abans de la UE havia passat abans per allí ni havia ofert cap tipus de suport institucional. Quina Marca UE! //