Des que va arribar Chávez al poder, Veneçuela no ha gaudit d’un respir. Bé sí, uns mesos, fins que es van adonar que el nou Govern havia de trastocar els negocis d’alguns, des del moment en què van comprovar que aquest governant desconegut per al món estava disposat a fer canvis de calat geopolític. És a partir de creuar la línia vermella de tocar els negocis dels que manen en aquests patis del darrere quan sorgeixen els problemes, i és aquí quan sorgeixen els suposats defensors dels drets humans i se senten a l’uníson les veus dels grans mitjans mundials o dels pensadors i polítics que tenen lloc en les grans plataformes mediàtiques.

És curiós que abans no els importés que el 80% de la població veneçolana visqués en la pobresa, alguns en pobresa extrema o que aquests mateixos indignats no s’alcessin la seva veu cridanera quan el president Carlos Andrés Pérez, membre de la Internacional Socialista com l’expresident espanyol Felipe González, provoqués la mort de més de 3.000 persones en l’anomenat Caracazo, després de llançar l’Exèrcit contra la població que es moria de gana a causa de la implementació de brutals mesures promogudes pel Fons Monetari Internacional, si el mateix que les imposa avui a Grècia.

Fa vergonya l’ús interessat dels drets humans per a l’agenda que busca enderrocar un govern. I és una cosa absolutament irresponsible perquè banalitza i fa discrecional alguna cosa universal i que ha de ser aplicat amb idèntica vara de mesurar. No en base als interessos polítics que busquen ingerir i torçar la voluntat popular de governs sortits de les urnes. És, en fi, la rossinyol amb la qual es pretén violentar el sagrat dret consagrat a la Carta de Nacions Unides del respecte a la Sobirania de les nacions.

No resisteix una anàlisi comparativa la mirada interessada que aquests defensors de la llibertat i dels drets humans posen en alguns països, sempre en conflicte amb Washington, i que desvien amb altres que, curiosament, sempre marxen d’acord amb l’agenda política dels Estats Units.

Per posar un sol exemple que inclogui Veneçuela, anem a veure les dades de periodistes assassinats en els últims anys segons Reporters Sense Fronteres: Mèxic, 84; Colòmbia, 56; Hondures després del Cop, 27; Veneçuela, 0. Busquin als que omplen les tertúlies, els estudis o les platees. Busquin als que des de portades o titulars es llancen a demonitzar, a desestabilitzar, a llançar un únic discurs maniqueu sobre Veneçuela i encuéntrenlos parlant amb el mateix to, la mateixa intensitat i amb la mateixa repercussió d’aquests periodistes. O sobre els 26.000 desapareguts a Mèxic des de 2006. O sobre els 100 sindicalistes i defensors dels drets humans assassinats l’any passat a Colòmbia. O dels bombardejos sobre població civil de l’Aràbia Saudita al Iemen. No els trobaran. A aquests països se li apliquen els drets humans d’excepció, l’excepció amb propietats d’invisibilitat que dóna el ser soci estratègic dels EUA.

En el cas de Leopoldo López se’ns furten informacions necessàries per a comprendre què ha passat i quins són els fets que han motivat la seva condemna. Els antecedents ja diuen molt de la persona en qüestió: el senyor López, alcalde de Chacao fins a 2008, va participar de manera activa en el cop d’Estat de 2002 contra el govern del president Hugo Chávez, sent un dels signants del Decret Carmona, que pretenia donar legitimitat al motí. A més, va estar involucrat en l’arrest il·legal i violent del llavors ministre d’Interior i Justícia, Ramón Rodríguez Chacín, així com en l’intent d’assalt a l’Ambaixada de Cuba a Caracas. I si va seguir en llibertat, va ser per l’amnistia que va promulgar el 2007 el mateix president Chávez.

Només dotze anys després, tenim al mateix personatge colpista desconeixent els resultats de les eleccions democràtiques i cridant a l’aldarull al carrer fins tombar un Govern sortit de les urnes. En moltes de les seves declaracions arriba fins i tot a demanar que s’utilitzin mètodes “no pacífics”.

Tot això és part d’una estratègia anomenada

La Sortida, que consistia a encoratjar les manifestacions de carrer, les ocupacions de places i carrers i l’ús de violència generalitzada, per provocar una situació insostenible que acabés amb la caiguda del Govern. Els resultats d’aquesta campanya d’assetjament a un Govern legitimat democràticament, i que no serien tolerades en cap país europeu, són eloqüents. 43 persones assassinades i 878 ferits. D’aquests assassinats, nou eren funcionaris dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat i vuit van morir per accions d’agents estatals de l’ordre públic. Aquestes xifres ens donen la dimensió de la violència generada. I les imatges presentades davant els tribunals o en els mitjans socials ho evidencien: manifestants amb fusells d’assalt, disparant armes de guerra, utilitzant morters casolans o col·locant fils als carrers per degollar policies motoritzats. No presenten cap dubte.

Davant la mentida que tots els morts van ser producte de la violència desencadenada pel Govern, i que aquest practica la impunitat generalitzada, les xifres tornen a parlar. Fins al 31 de gener de 2015, el Ministeri Fiscal va presentar 2.844 investigacions, de les quals 1.402 van ser acusacions, sis van acabar en arxiu fiscal i va haver 1.436 sobreseïments.

Quant al que afecta als excessos i delictes comesos per membres dels cossos policials, en la mateixa data, es van presentar 215 investigacions, de les quals 13 van ser acusacions, 184 sobreseïments i 19 arxiu fiscal

Avui continuen obertes 22 investigacions. A més, van ser acusats per homicidi qualificat dos funcionaris; per tracte cruel, 21; i per homicidi, set. Les dades, quan surten a la llum, ens deixen una visió completament diferent de la que ens estan relatant tant els grans mitjans de comunicació, com molts actors polítics. Leopoldo López és un colpista amnistiat el 2007 que el 2014 va reiterar el seu intent d’impulsar un desplaçament il·legal del poder constituït per mitjà de l’enfrontament civil violent i que, enmig de la crisi, en comptes de participar al apaivagament social, com sí van fer altres líders de l’oposició o instàncies internacionals com la UNASUR, es va dedicar a avivar el foc que li va costar la vida a 43 veneçolans.

En qualsevol democràcia del món estaria sota judici, i ell mateix, a Veneçuela, té la possibilitat de recórrer la seva sentència. Ni pacífic, ni democràtic, ni un angelet .//